Frankie the Chocolate Boy

En aquesta orquestra no es toca Paquito el Chocolatero, i no se'n parli més. Qualsevol petició del públic serà hàbiment ignorada, i quan el Toni (baix, cantant i director de l'orquestra) ens pregunti entre cançó i cançó què em demanava aquella gent, diré que no els he acabat d'entendre. Quan endevini als llavis del públic les tres fatídiques paraules, faré veure que no els sento, o que no els veig. És tota una declaració de principis. Sé que compto amb el suport incondicional de l'Edu (bateria).

Sabíeu que Paquito el Chocolatero va ser, segons les declaracions de repertoris que arriben a la SGAE, el tema més interpretat a Espanya l'estiu del 2007? Doncs jo no hi penso contribuir. I aquesta negativa té una explicació ben simple: em sento brut quan el fem.

El tema en qüestió -molts ho saben ja- es balla amb el public formant fileres agafats per les espatlles. Quan l'interpretem, el Toni fa les indicacions al públic, que avança, retrocedeix, es desplaça ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra. Aleshores arriba la parada amb la cèlebre melodia dels metalls, i el públic s'ha de balancejar cap endavant i cap enrere mentre dura aquest passatge, que es fa interminable. En la següent tornada, l'acció es repeteix, però el Toni indicarà al public que faci un quart de volta i, formant una fila índia i amb un braç sobre l'espatlla de la persona del davant, es repetirà el moviment, malucs endavant i endarrere.

Naturalment, tot això també ho hem de reproduir a l'escenari perquè no es despisti ningú. Quan arriba el moment de la segona tornada, el Pedro (guitarra) em dóna l'esquena i jo li dono l'esquena al Toni, i fem el fatídic moviment, endavant i endarrere. Mentre fem aquest moviment, em miro de reüll el Toni i, com si endevinés com odio aquesta cançó, comença a riure i a dir "¡Toooma!" a cada cop de malucs. Em giro cap al públic i veig una filera de senyores grans que riuen com lloques mentre fan el moviment. Auxili! En aquells moments, tota la plaça se m'apareix com una monumental gang bang i em sembla una visió grotesca, tant que els músculs facials em comencen a tremolar de l'esforç que he de fer per continuar somrient.

Quan s'acaba la cançó, plana en l'ambient una sensació de buidor indefinible, diria que de tristor postcoital... Algú dirà que sóc un reprimit, però en aquells moments tinc ganes de ficar-me al llit sota un munt de mantes i, en posició fetal, oblidar ràpidament el que acabo de veure.

Així que res de Paquito, si us plau...