Tremolors a la Sagrada Família

Suposo que amb el permís del senyor rector, fa unes setmanes vam actuar a la festa major de la Sagrada Família. L'escenari estava muntat a la façana del Naixement, al carrer de la Marina. Un marc incomparable, per dir un tòpic, més propi d'un artista de pop progressiu dels vuitanta que d'una orquestra. Molta gent, molta festa i bona temperatura. Es veu que la música se sentia a quatre o cinc illes de distància.

A la foto tenim el Pedro, moments abans de començar l'actuació, segurament fent un repàs mental de les cançons del repertori. Se n'ha après una pila en un temps rècord. La prova de so és l'únic moment en què pot practicar durant uns instants una de les seves especialitats, el blast beat, un ritme de bateria explosiu, com una ràfega, propi de gèneres com ara el black metal, l'estil en què s'adscriu el grup en què toca ell (o el seu alter ego). Tot un contrast amb l'entorn.

La poblemática del tasi

El cap de setmana passat vam actuar amb l'orquestra en una festa privada en un hotel de Salou. L'hotel està decorat en un estil neoclàssic bastant lliure, amb tot de columnates, marbres i estàtues combinats amb els tons pastel de les parets, un kitsch que de ben segur fa les delícies de la nombrosa clientela russa que hi ve a passar les vacances, si jutgem pels rètols que trobem per tot arreu.

La festa privada en qüestió era un sopar que celebrava una central de taxi de Barcelona per als seus associats. Com sol ser habitual en aquests casos, ens vam haver de carregar de paciència, perquè tocàvem després de la sobretaula, dels parlaments, dels lliuraments de premis i de l'actuació d'un cantant melòdic (que venia acompanyat de la xicota i de la mare... O la sogra). Així, doncs, vam tenir l'oportunitat de xerrar una mica amb un parell de taxistes, que tot i estar de festa, tenien ganes d'explicar-nos les vicissituds que passen els qui avui dia "fan el taxi" (curiosa expressió que em recorda a altres professions): els preus de les llicències, les tarifes, l'intrusisme, la inseguretat i un anecdotari a estones força inversemblant. Ja m'està bé, tenir de tant en tant aquests contactes per humanitzar un col·lectiu que sovint veiem des d'una òptica maniqueïsta.

Durant el segon passi del concert, vaig aprofitar una cançó en què no cantava per anar als serveis i acostar-me a la barra, i en aquestes el representant em va demanar què consultés si podíem allargar mitja hora més el concert. Al final no ho vam fer i vam acabar a l'hora prevista, no sé si perquè l'hotel no ho permetia o perquè el públic començava a escassejar, però dins meu pensava: treballar mitja hora més pel mateix preu? Si ells serien els primers a cobrar-hi un suplement!

Que avui toquen els Covers!

- ¡Oye, que hoy tocan los Covers!
- ¡Qué dices! ¿Los Covers? ¡Eso ya es otro nivel!

Aquest diàleg pertany a una conya que apareix regularment i que va encetar el Paco (tècnic de so). Si algú que no sap de què va ens sent parlar, es pensa que aquesta nit s'organitza un nou Woodstock...

Covers és una denominació alternativa de l'orquestra que el Toni va idear per provar d'entrar en un circuit més jove de festes majors i atraure aquells representants més reticents a l'hora de contractar una formació que conté la paraula "orquestra". Així que si l'orquestra està contractada com a Covers, segur que serà una nit força moguda.

Quan som els Covers, el Toni m'ho fa notar (perquè no faci la presentació que no toca) i pengen de l'altra cara les banderoles amb el nom del grup.

Aquest desdoblament de personalitat va crear la conya amb la qual he començat. Parlem dels Covers com d'una banda de versions legendària ("si los Covers tocaran aquí ya verías cómo se pondría esto"), amb uns mitjans tècnics i escènics impressionants (milers de vats de so, tràilers, jet privat) i uns músics de primer nivell ("¿pero tú quién te has creído que eres, el batería de los Covers?") i groupies, muntanyes de drogues... A mi aquesta conya encara em fa riure amb ganes.

Tot i això, algun cop s'ha fet servir aquest nom alternatiu amb altres motius. Pel que es veu, en un concert per la festa major d'una ciutat ens van contractar com a Covers perquè a la ciutat del costat, amb la qual mantenen una forta rivalitat, també estàvem contractats per la seva festa major, però sota el nom de l'orquestra. Tots contents: l'orquestra aquí, els Covers allà, i el representant, lliure d'acusacions d'alta traïció...

- ¿Te has enterado de que los Covers tocan la semana que viene aquí al lado?
- ¿Ah, sí? Es que la fiesta mayor de allí tiene un nivelazo, se gastan la pasta, no como aquí...



http://escenari.blogspot.com

La petita Hibèrnia

El món vist a través d'una pinta de cervesa. Amb el trio de versions rock & roll ens n'hem fet un fart, de veure el món així. Un trio com el nostre, amb guitarra elèctrica, baix i bateria, és una formació petita, però gran -i sorollosa- per a un pub.

Tinc simpatia pels pubs irlandesos (alguns, si més no), perquè tenen el valor de programar música en viu i apagar durant una estona les pantalles de plasma i oblidar-se de l'Eurosport. A més a més, la decoració de fusta i els cambrers i la clientela estrangera em resulten estranyament acollidors.

Són nits en què toques enganxat al públic, prens unes cerveses i no sembla que realment hagis treballat. El repertori que fem és de clàssics del rock & roll, de manera que tenim un cert èxit assegurat. Una pinta de Murphy's per anar passant la primera part, una pinta de Guiness per la segona. Xerres amb desconeguts i amb amics que t'han vingut a veure. Tot resulta molt entranyable.

Ara bé, els pubs irlandesos poden ser ingrats. La qualitat del so pot ser espantosa i pots tocar realment anxovat, cobres una misèria pel que costa carregar els trastos amunt i avall, troba aparcament pel cotxe... Però de moment em compensa. Com diria una àvia, millor estar aquí que pel carrer, fent maldats.

El públic acostuma a ser molt amistós i no hi ha grans sobressalts. El crit més habitual que pots sentir allà és el que profereix algun noi pèl-roig amb les galtes enrojolides de tanta cervesa: "Sing an Irish song!!" He sentit això un munt de vegades i no tenim cap cançó irlandesa per l'ocasió. Serà qüestió de preparar-ne alguna... S'accepta Thin Lizzy?


Photo by Meladori
http://escenari.blogspot.com

Estones mortes

Surts de casa a les set, a quarts de set si el concert queda lluny de Barcelona, i abans de les 5 és gairebé impossible ser a casa i al llit. Són moltes hores, però un bon percentatge del temps és improductiu, en què et desplaces, t'esperes per provar so, per sopar, per començar el concert, per arreplegar tots amb qui anaves al cotxe i tornar a casa a una hora raonable.

Tot i que ja fa un temps que toco amb l'orquestra, fins fa poc no havia perdut l'esperança d'aprofitar les estones mortes: m'enduia un llibre, música, fins i tot algun cop m'havia endut el portàtil... Per anar avançant feina!

Al final t'adones que, o bé allà on vas a tocar sovint no hi ha espais prou tranquils o il·luminats on poder passar l'estona com a tu et sembla, o bé tampoc no tens el cap per a determinades activitats i t'estimes més anar a prendre alguna cosa i xerrar amb un company, que també està molt bé. És cert, però, que si hi ha algun diari on anem a sopar o fer el cafè, me l'agafo i me'l llegeixo de dalt a baix, aliè a la cridòria del voltant. Em penso que és un ritual involuntari per desconnectar momentàniament de l'ambient de l'orquestra.

Les estones mortes... El Manolo (teclats) diu que a determinats esdeveniments, com ara casaments, als músics se'ls paga per esperar-se, no per tocar. De vegades, després de pregons, lliuraments de premis i tota mena de parlaments, estàs ja tan tip que puges a l'escenari amb una son i unes poques ganes que costen d'amagar.

Si els músics tenim sensació d'hores mortes, imagineu els muntadors. Quan els músics arribem, l'escenari ja està gairebé preparat: els altaveus són a lloc ja, el pont i les torres de llum estan drets, tot cablejat i connectat. Després vénen més de quatre o cinc hores en què, si tot va bé, cal vigilar una mica el material i un dels dos muntadors ha de controlar els llums durant l'actuació. I encara falta la feinada final de desmuntar-ho i carregar-ho tot al camió.

I així, com es veu a la foto, vaig trobar a la mitja part el Quique, que de tant en tant fa de muntador a l'orquestra. Està estudiant un grau superior i li falta temps. Aquesta nit, a Vilanova del Camí, ha trobat un vestuari ample, il·luminat i relativament silenciós, i s'hi ha estat gran part de la nit.

Ja arriba el Caramel

Carnestoltes a Vilanova i la Geltrú. Ja he explicat alguna vegada que en aquesta ciutat el mes de febrer és intens. Entre xatonades, balls de mantons (acompanyats del Turuta, una cançó que només toquem aquí), balls i rues de carnestoltes, no paren. S'hi afegeix una última celebració: la rebuda del Caramel.

El dissabte de carnestoltes a les 5 de la tarda s'aplega a la plaça de davant del mercat un autèntic exèrcit de nens i pares disfressats. Vénen a "rebre el Caramel".

El Caramel és una mena de Rei Carnestoltes. És una criatura grassa i amb una cara grotesca que surt d'una enorme olla de cartró-pedra situada a la dreta de l'escenari. Abans, però, l'olla ha estat fent xup-xup mentre una colla de joves vestits de cuiners hi tirava ingredients tant dispars com maduixes, fruites tropicals, una merenga, una arengada o una escarola. Amb la incorporació de cada ingredient surt de l'olla una bafarada de globus de colors, que es perden ràpidament en el cel.

Poc a poc es va coent aquest peculiar gòlem vilanoví, i quan surt de l'olla comença el "ball del Caramel". Aquí comencem nosaltres l'actuació, amb cançons infantils i alguna de no tant infantil.

L'actuació dura poc més d'una hora, però és intensa: amb tantes cançons atípiques pel nostre repertori, en ple dia, amb tanta gent i tants nens cridant, no m'estranya que el Pedro, el bateria que substitueix l'Edu aquesta temporada i que amb prou feines ha fet tres concerts amb l'orquestra, fumés nerviosament instants abans de pujar a l'escenari. Amb ell, que toca en un grup de black metal, fèiem broma comentant que, realment, sembla que intimiden més 500 nens que 5.000 heavies en un concert.

Renovació (d'intencions)

Han passat tres anys des que vaig entrar a l'orquestra. Del primer any d'emocions a flor de pell, vivint la nit amb nostàlgia de la rock star que m'hauria agradat ser algun cop, fins al darrer any, de satisfacció serena per fer la feina feta i amb les seves emprenyades puntuals, hi ha hagut molts canvis, tant musicals com personals.

La concepció que tinc de la música ha madurat enormement. A l'igual que la teva professió no fa qui ets (encara que molts ho busquin per classificar-te), la música que toques a cada moment tampoc no és cap pedra de toc de qui ets musicalment. Ja no tinc la necessitat d'explicar a ningú què en penso jo, de la música: un dia puc ser més experimental que ningú i l'endemà puc sortir a cantar "La Camisa Negra" sense cap mena de conflicte intern. Tocar de peus a terra, és per mi.

Tinc la sensació d'estar recollint els fruits del repte escènic que m'ha suposat un concert rere l'altre. En acabat, calculo que en aquests tres anys he sumat més de 200 concerts entre l'orquestra, el grup de rock clàssic i altres patums. He guanyat seguretat, he après molt de les relacions personals, he après a perdre la por de tocar la guitarra en públic, algun cop m'he llançat a tocar els teclats i el saxo, i sobretot he descobert que val la pena dedicar-se a la veu, enfortir-la i cuidar-la, transmetre i respectar.

Tota aquesta llauna, que sona a balanç vital/musical, ve a tomb perquè, després de dubtar-ho molt, em quedo a l'orquestra una temporada més. Les meves raons tinc, i algunes no són tan òbvies com semblen. Així doncs, aquest bloc tindrà continuïtat, però, com he dit, pertànyer a una orquestra no em defineix, de manera que canviaré la capçalera i parlaré també d'altres coses i altres formacions on toco. El denominador comú seran les actuacions en viu i les experiències que vagi recollint. Espero que continuï resultant interessant.