Col·laboració fraternal

Fa 20 anys, un número que encara em sembla massa alt i rodó com a introducció per explicar batalletes, per la Firagost de Valls, vaig anar a un concert amb una noia (i tota la colla, però ara obviarem el detall). Era el primer cop de moltes coses: d'una cita, d'un concert a la nit... Els inicis són precaris i infantils, i més si pensem que l'hi vaig demanar dalt de la bici, tot suat, després de pensar-m'ho molt i passar molts nervis.

L'auditori del Mas Miquel és a l'aire lliure, flanquejat de bardissa i amb tres cercles concèntrics que fan de vaga graderia. Aquella nit, mentre tocaven els Coda (grans oblidats) i els Whisky'ns Collons, aquells cercles semblaven els de l'infern, veient com me les passava de magres per sobreposar-me a una timidesa col·lossal que em tenia garratibat. La cita va resultar infructuosa i el record d'aquella nit em feia pujar els colors a la cara força temps després.

Fa 20 anys no sabia tocar cap instrument (tret de la flauta dolça), no sabia que m'agradava cantar i encara faltaven dos anys perquè l'individu a la dreta de la foto i jo ens compréssim una guitarra acústica a mitges dilapidant tots els nostres estalvis (i esperonats de manera inconfusible amb aquell "ja us en cansareu" patern). Però eren els estius de lectures de pàgines rònegues, d'olor de paper de còmic, de dibuixos i provatures sobre papers timbrats esgrogueïts i d'audicions compulsives dels grans discos que m'acompanyarien sempre.

La vida tomba i gira, però en cap revolt no ens havíem trobat, l'individu en qüestió de la foto i jo, dalt d'un escenari. Un altre cop per Firagost i a Mas Miquel, però aquest cop a dalt de l'escenari. Es fan dir Fi, un duet robòtic ric en isòtops radiactius, i jo feia una col·laboració amb teclats i un saxo delirant. Els que tocarien després farien bandera de l'obvietat i la impostura folkie.

Després féiem una cervesa i em sentia estranyament tranquil, assaborint les coincidències, paradoxes o cicles vitals. Veia que ell s'ho havia passat bé i que estava molt content que compartíssim per fi una història musical junts. El mateix que sentia jo, tot i que veia que no sabíem com expressar-nos-ho, tot allò. De vegades, l'idioma dels germans és tan subtil...

Guitarres i guitarres

De guitarres, n'hi ha per tots els gustos: formes, colors i sonoritats, un ventall que s'amplia espectacularment en el cas de les guitarres elèctriques, perquè no tenen les restriccions acústiques naturals que imposen les guitarres no electrificades.

Des de les estrambòtiques guitarres quadrades de Bo Didley (a la foto), les formes de la guitarra elèctrica han experimentant nombrosos canvis, alguns més afortunats que altres.

A banda de materials innovadors, com ara la fibra de vidre, la construcció de les guitarres elèctriques segueix a grans trets la mateixa línia similar que les acústiques: es trien fustes i materials nobles amb bones propietats tímbriques i ressonants.

I si no hi ha diners per comprar aquestes fustes? Doncs es fa servir la imaginació. A l'Àfrica és cèlebre l'anomenada can guitar (o Afri-can guitar), una guitarra la caixa de ressonància de la qual és una llauna d'oli de motor buida. És un instrument molt popular i que han utilitzat músics occidentals amb inquietuds per aquest continent.

La reutilització de materials reciclats sembla una cursa per veure qui és el més ocurrent o qui la fa més grossa. Vegeu si no les cigar box guitars, que com el seu nom indica, estan fetes a partir de caixes de cigars utilitzades. Tot i la forma cantelluda, la caixa també té en aquest cas propietats ressonants que s'aprofiten. Al nostre país hi ha gent que prova de guanyar-se la vida amb aquests enginys.

Moltes vegades, l'ús de materials reciclats amb finalitats a priori incompatibles té com a objectiu provocar la reflexió o il·lustrar un posicionament ideológic. Pocs usos com el de l'escopetarra compleixen amb tanta claredat aquesta funció. L'escopetarra, nom que resulta de combinar escopeta i guitarra, és una guitarra feta a partir d'un fusell o escopeta. La invenció, si més no la denominació, s'atribueix a César López, un músic colombià que n'ha esdevingut el seu abanderat per combinar així la seva passió amb l'activisme pacifista.

Adéu i gràcies

Dissabte de carnaval, cita obligada, com cada any, del Ball del Caramel, a Vilanova i la Geltrú (ho explicava en més detall aquí).

A la tarda féiem aquesta actuació, davant d'una plaça novament plena de gom a gom, i aquella mateixa nit ens n'anàvem a Santa Eulàlia de Ronçana, a amenitzar el ball de disfresses.

L'actuació de la nit també suposava per mi l'última amb l'orquestra. Després de quatre temporades, he fet el cop de cap amb la intenció d'engegar altres projectes.

Han estat quatre anys molt gratificants, on he après molt, tant en l'aspecte musical com en l'humà. Els més de 200 concerts han marcat moltes vegades punts de referència per recordar tot allò que he fet o m'ha passat en tot aquest temps, tant fora com dins de l'orquestra. Hi ha hagut moments d'ensopiment, d'atacs de riure, també hi ha hagut tensions, alguna picabaralla, moments de complicitat musical o personal, satisfacció per la feina feta... Un menú per a tots els paladars, vaja, que m'ha deixat un regust de boca més que agradable.

Ara em tocarà esbrinar si l'orquestra toca a prop per passar-m'hi i fer-la petar una estoneta (durant les proves de so, per exemple) i tornar a veure la gent. Les coses queden obertes, i m'ho estimo més així.

Vaig obrir aquest bloc (http://escenari.blogspot.com) per explicar les històries de l'orquestra, i ara la meva intenció és mantenir-lo obert per explicar altres vivències del món de la música. Sempre he fet referència a l'orquestra sense anomenar-la directament, i als seus components simplement pel seu nom. Tornant a mirar els escrits, veig que no tinc motius per ocultar-ne les identitats, i ara em sento en deute amb ells.

Així doncs, com si fos ben bé l'interludi de Proud Mary, on presentava la banda abans d'acabar l'actuació, vull donar les gràcies per aquesta experiència a l'Orquestra Aquarium i als seus components actuals i passats, persones extraordinàries sense excepció: Toni Álvarez, Manolo Armario, Adolf Ponz, Pedro Calderón, Pedro Casamitjana, Paco Iglesias, Eduardo Ibáñez, Toni Martínez i Toni Rodríguez, a més a més de Jordi, Miguel, Kike i Juan.

En fin, ens veiem el dia menys pensat... I que continuï la música!

Canvis de categoria laboral

L'any que l'Edu va deixar la formació, es va donar la feliç casualitat que el Pedro, que havia estat alumne seu de bateria, treballava de muntador a l'orquestra. A còpia de concerts, es va acabar aprenent nota per nota totes les bateries de les cançons, i quan l'Edu va marxar, no podíem trobar un candidat més preparat i de confiança. (Cal dir que l'Edu també li va fer algunes "sessions formatives"). Em va semblar una situació excepcional, un muntador que passa a músic, però ara veig que de més verdes en maduren.

Un bon amic baixista que treballa en una altra orquestra m'explicava que, en la seva orquestra, els músics abandonen amb tanta facilitat que, al cap d'uns mesos, pràcticament ja no queda cap dels músics originals. És natural, penso quan m'explica les condicions: les actuacions són molt lluny (Osca, Saragossa), es fan tres passis (un de tarda i dos de nit) i els músics han d'ajudar a muntar l'escenari. M'explica que moltes vegades surt de casa a les 11 del matí de dissabte i torna a les 11 de l'endemà.

Quin ha estat el resultat d'aquesta situació? Doncs que, al final, aquest any han despatxat els muntadors. Bé, no exactament: amb tants abandonaments, els muntadors han acabat agafant el lloc dels músics, amb la qual cosa maten dos pardals d'un tret.

Els muntadors saben millor que ningú com pot arribar a ser de dura aquesta feina; des d'aquí, tot és millorar. Una altra cosa és saber com pot funcionar una orquestra amb tants canvis de personal, però suposo que, amb la travessia del desert que per algunes orquestres està resultant la crisi, la qualitat musical no és entre les primeres prioritats.

Fins que la música ens separi

El temps en una formació musical passa volant. Passen les hores, els dies (els anys!) sense que te n'adonis, capficat com estàs en donar forma al projecte i posar-lo en marxa. Compartir tanta estona amb els companys de banda crea forts vincles. De vegades en surten grans amistats, altres vegades no queda clar on acaba l'esfera privada i on comença el projecte comú. El fet que rarament hi hagi grans expectatives econòmiques fa que hi plani un esperit falsament desinteressat. Per tot això, tot sovint es comparen les relacions al si d'una banda amb les relacions de parella.

I quan arriba la trencadissa, els finals poden ser més propis de relacions sentimentals que d'una altra cosa. Fugides d'escena vehements amb cop de porta inclòs, insults i retrets llargament covats, petites (o grans) revenges... Aquells que semblava que es prometien amor (musical) etern, ara diuen pestes dels altres a tothom que els vulgui escoltar. I és molt possible que en aquests moments algú constati amb estupefacció allò de "em pensava que això era amor, i ara veig que només em volien pels diners!"

Si dónes més importància a la qüestió sentimental que la resta dels companys de banda, el problema segurament el tens tu. D'altra banda, com a tot arreu, també hi ha grans manipuladors (que parlen com en aquells discursos de directius, en què t'exhorten a donar el "millor de tu mateix" en benefici de la gran "família" que és l'empresa), però crec que són molt més escassos del que sembla. Normalment, el que trobarem serà simplement una confusió entre les motivacions socials, musicals o professionals.

Dit això, miro al voltant. Veig que moltes de les amistats que tinc tenen com a comú denominador la música, o millor dit, un projecte musical comú. Veient com són de volàtils les relacions musicals quan les coses van mal dades, i més quan es tenyeixen de suposats vincles d'amistat, un pensa si caldria cobrir-se les espatlles pel que pugui venir, no sigui cas que es malinterpretin l'abast i la profunditat d'algunes relacions. És natural, penso tot seguit: d'una banda la música forma part quotidiana de la meva vida, i de l'altra, ningú no vol que el prenguin per un passerell. A més a més, tinc la sospita que si et cobreixes les espatlles tanques en certa manera la porta a la complicitat creativa, a aquell encisament innocent amb el projecte i amb els companys, que sempre he relacionat amb el procés de composició o arranjament. Tornant a la comparació amb les relacions de parella: a qui es protegeix massa, a qui vol estar de tornada de tot, li costa més d'enamorar-se. I és que, de vegades, el procés de creació és tan semblant a enamorar-se!

La teca

Menjar fora de casa és còmode, pots tenir sorpreses agradables i desagradables i et pot sortir car, a banda que si n'abuses segurament t'engreixaràs. Les nits d'actuació, un dels aspectes que acumula més interrogants és el del sopar.

Per començar, cal esbrinar si conviden a sopar (a la majoria de concerts no es paga el sopar). Si és que no, cal veure l'oferta de bars o restaurants allà on anem a tocar, i en últim terme cal parar atenció al temps: si ens hem endarrerit muntant i provant so o si al restaurant fan pinta de ser lents, pot ser que no ens doni temps de pair el sopar.

El rei indiscutible és l'entrepà de llom amb formatge. Després el segueix tota la varietat de plats combinats. Si anem a tocar a un lloc petit, un poble de muntanya o similar, gairebé tothom acaba demanant carn a la brasa i molt d'allioli.

Cadascú té una relació especial amb allò que menja. La dèria del Manolo (teclats) per la teca és proverbial. És el primer que es comença a inquietar si la gent no sembla tenir pressa per anar a sopar, i quan s'entaula endrapa amb l'avidesa d'un refugiat de guerra. Després ve el Toni (veu i baix), amb l'inconfusible "¡Señores, que no cenamos!" Si tenen sípia, l'Adolf (saxo) segurament en demanarà, nostàlgic d'aquella vegada al Poble Nou que li van servir una sípia gran com un entrecot de bou (mai més no li han tornat a servir un tros de cefalòpode com aquell, i ell ho atribueix al fet que va gastar molts punts de karma aquell cop). El Paco (tècnic de so) demana, de vegades amb un sospir, un entrepà de tonyina per motius de salut. El Company (saxo i veu) porta l'entrepà de casa i treu el cap al bar a fer el cafè i la copa. Els muntadors soparan quan i com podran per no deixar desatès l'escenari.

Els primers dos anys de l'orquestra, de vegades portava carmanyola de casa. Ho feia quan estava tip de tant de menjar de bar, i per provar d'estalviar uns calerons. Alguna vegada fins i tot havia portat una nevereta amb fruita i beguda. Les carmanyoles, però, requereixen una preparació que de vegades no anticipo. Si penso a triar i planxar la roba de l'actuació deu minuts abans de sortir de casa, imagineu-vos què em suposa preparar-me una carmanyola!

http://escenari.blogspot.com/

Fem números

Els números de l'orquestra semblen un bon material per bastir elucubracions. És habitual que al cotxe, quan tornem de concert, algú es pregunti quant deuen haver cobrat per l'actuació d'aquella nit i quan s'han embutxacat el Manolo i el Toni, els dos socis. Com que nosaltres tenim un sou establert per actuació, n'hi ha qui s'arriba a imaginar que es deuen treure un bon pessic que nosaltres ni sospitem. En aquestes converses sovint provo d'apaivagar els ànims argumentant que a mi ja m'està bé, que jo vaig acceptar percebre un tant per actuació i que ells tenen preocupacions i despeses (el camió, el lloguer del local d'assaig, renovar o reparar equips, etc.) que nosaltres no tenim.

Arran d'un dia que vaig dir que les notes de despeses que Músics de Girona (el sindicat, en diem) ens fa signar per desgravar em sonaven a "trapicheo" (vaig triar un paraula forta per forçar una explicació), una nit, després de l'actuació, el Manolo em va proposar si volia veure números, perquè duia a sobre una factura d'una actuació recent. Jo vaig dir que sí, amb una curiositat gens morbosa, i la veritat és que els números em van sorprendre molt. En aquesta factura en concret, sumant els sous de tot el personal per igual (muntadors i socis inclosos), Seguretat Social, líquid per a la màquina de fum, gasoil i peatges, part de l'assegurança del camió, IVA i el 15 o el 20% de comissió del representant (que és el que vull ser de gran), amb prou feines queda calaix per amortitzar equips o pagar despeses imprevistes. Sospitava que feien malabarismes, però no m'imaginava que tant.

El Manolo m'explica que abans hi havia més a repartir, quan tot anava en negre i, més tard, es pagava una quantitat gairebé simbòlica a la Seguretat Social. La regularització del mercat, sumada a una negociació de vegades ferotge per la crisi o per la barra que tinguin (que fa, per exemple, que una actuació de tarda i nit a 200 km de casa es tanqui amb una rebaixa de 500 €) ha complicat i molt les coses. El Paco (tècnic de so) insisteix que el preu pel que s'ofereix l'orquestra és insostenible, però és clar, aquest any hem treballat molt més que algunes de les orquestres més potents. El mantra imperant és "val més això que quedar-se a casa".

Sigui com sigui, agraeixo al Manolo el gest d'ensenyar-me números. No calia, perquè ja em faig càrrec que mantenir una orquestra implica molts diners i no sóc precisament l'instigador de fantasies financeres, però és útil per mantenir una certa objectivitat i comprensió pel que fa a les limitacions econòmiques de l'orquestra i del moment actual.

http://escenari.blogspot.com/

Aprendre (i oblidar) per repetició

De vegades tinc pensaments que em provoquen calfreds. Ara que ja tinc les cançons rodades, les lletres apreses i que les actuacions no em provoquen cap nerviosisme especial, sovint recorro involuntàriament al pilot automàtic en determinats moments de l'actuació. En un moment donat, en emergir d'un d'aquests somnis, se'm va acudir que dec haver cantat més de 200 cops La Camisa Negra de Juanes (una cançó que, d'altra banda, no em fa en absolut ni fred ni calor). Què fort! I és aleshores quan em miro el Toni (baix i cantant) i penso: i quantes vegades deu haver cantat ell Jalisco, per exemple?


http://escenari.blogspot.com/

"The Sessions"

Setembre s'ha convertit, per una d'aquelles estranyes coincidències, en el mes dels enregistraments. Enregistraments casolans, sí, però us sorprendríeu dels resultats que se'n poden obtenir. Després de molt de temps de fer provatures a casa, d'aprendre a fer servir els programes de seqüenciació, d'anar comprant poc a poc material i de maquinar tècniques d'enregistrament amb els limitats mitjans que tenim a disposició (però que, cal admetre, queden a anys llum d'allò que podíem fer fa només 5 anys), sembla que aviat en veurem els fruits.

Aquí tenim al Marc (Twenty Flight Rock, Desobedientes) fent les bateries per al disc d'Alfredo Cero, que fa una mena folk-rock en castellà molt personal. En paral·lel estan en marxa les sessions amb Mr Rooster (hard rock en anglès, tot i que l'etiqueta li queda antiga ja), un enregistrament que per mi suposarà tota una prova de foc, la tesi doctoral o com en vulgueu dir, perquè els temes són meus i jo m'ocupo -amb molt de gust- de tot el procés d'enregistrament i arranjament. I potser aviat, toquem fusta, tenim un altre projecte en marxa, en català, que de moment té nom de postres japoneses, però això són figues d'un altre paner...

M'adono que comencen a canviar les coses: després de tantes versions, aquest és el mes dels projectes de temes originals, territoris inexplorats que susciten tota mena de preguntes, de dubtes. L'enregistrament ajuda a fixar les cançons i a aclarir el camí a seguir.

Xxxt!, que graven...


http://escenari.blogspot.com/

Poble Nou

Quan parlava en una altra entrada dels concerts amb més marxa de l'estiu, m'oblidava del Poble Nou. Encara que la seva festa major caigui en setembre, no per això és menys lluïda. Són actuacions agraïdes, principalment perquè els muntadors no han de fer mans i mànigues a l'hora de descarregar el camió, com passa a Gràcia o Sants; aquí tot és més ample i distès, tot i que la quantitat de públic que s'hi aplega és força gran i pot enganyar per les dimensions del carrer. El repertori va adreçat a la gent jove i el públic, majoritàriament (post) adolescent, respon força bé.

L'orquestra toca any rere any a la confluència dels carrers de Pallars i Espronceda (a la foto) i de Pallars i Bilbao, a més a més de la Rambla Jove, la part nova de la Rambla del Poble Nou. Aquest any no teníem data programada per Pallars amb Bilbao, i l'actuació de la Rambla Jove es va suspendre per l'aiguat que va caure (de moment, l'únic concert suspès per pluja de tota la temporada). A Pallars amb Espronceda, en canvi, sí que vam tocar, i tots dos dissabtes de festa major.

Cada barri de Barcelona té una personalitat pròpia, i al Poble Nou es nota. A Pallars amb Espronceda, la gent de l'associació de veïns és molt amable, et tracten amb familiaritat i et recorden anècdotes d'anys anteriors. Aquí, l'any passat, va acabar de morir el camió de l'orquestra, que va quedar aparcat dissimuladament mentre en llogaven un altre a corre-cuita.

Quan la festa s'acaba, la gent de l'associació de veïns tanca els llums de la barra, ho recull tot i, mentre els escombriaires s'enduen a cops d'escombra i de mànega una marea de gots de plàstic del carrer, seuen i peten la xerrada discretament darrere la barra. Encara serveixen beguda als músics, alguns dels quals seran inevitablement els últims a marxar.


http://escenari.blogspot.com/

El minaret

Una mesquita? No, és la torre de l'edifici Walden. Sota la seva ombra, a la zona esportiva, vam tocar en motiu de la festa major de Sant Just Desvern, aquest passat mes d'agost.






http://escenari.blogspot.com/

D'Albelda a Ferran

Una gàrgola observa atentament com els muntadors treuen el material del camió sota el sol d'agost. Som a Ferran, a tocar d'Altafulla, un petit nucli dominat pel castell al qual pertany aquesta figura.

Venim d'Alfarràs (Lleida), on hem fet nit després d'actuar a Albelda, un poble de la Franja amb cigonyes al campanar, cases de maons grocs i on parlen un català excepcional. Quan arribem a Ferran veig de lluny el castell de Tamarit i penso en la seva platja, i se'm fa la boca aigua, si es pot dir així. Com hem vingut abans d'hora, proposo fer una remullada ràpida, i s'hi apunten l'Adolf (saxo) i el Pedro (guitarra). Un bany amb el sol de tarda et fa passar tots els mals i et dóna una breu sensació d'estiuejant, no d'acalorat músic on tour.







http://escenari.blogspot.com/

Ball de vetlla a Prats de Rei

Sigarra és el nom d'un poble romà que s'equipara amb la ubicació actual de la vila de Prats de Rei (Anoia) i que sembla que dóna nom a la comarca de la Segarra. Conegut de temps immemorials pels conreus de cereals, llar d'íbers i romans, escenari d'una famosa batalla entre tropes austriacistes i borbòniques, aquest poble de poc més de mil habitants acumula en innombrables capes el pas de la història, i potser per això compta amb un petit museu arqueològic.

La carretera que duu a Prats de Rei passa per valls minsament habitades, camps de cereals i pinedes poc denses, i alguna collada amb l'inevitable parc eòlic. De vegades, en una típica fantasia urbanita, m'agrada imaginar-me que potser algun dia acabo en indret com aquest.

El 15 d'agost vam anar a tocar al ball de vetlla (suposo que el ball que se celebra el mateix dia de la festivitat, a diferència del ball de revetlla) de Prats de Rei. Era un ball de tarda, on vam esgotar gairebé tot el repertori clàssic disponible, amb una pista de ball ben nodrida de parelles a la primera part i amb molt poca gent a les acaballes de la segona part, amb la nota peculiar de dues noies espontànies que van pujar a fer unes coreografies a ritme de I Will Survive. A mitjanit ja tornàvem cap a casa. Llàstima que de nit no es puguin veure els camps.

Aires de muntanya: Pardines

El primer cap de setmana d'agost vam fer via cap a Pardines, al Pirineu. El lloc de la celebració era una petita plaça amb un escenari de fusta cobert (el pessebre, en deia algú). La plaça era tancada perquè la festa era de pagament (aquesta foto, on surto jo tocant el baix, és feta des de fora del perímetre, fet amb tela de sac).

Aquella nit alguns es van quedar a dormir i altres vam baixar el mateix dia. Després d'un concert dividit en tres parts vam desfer la carretera de revolts que comunica el poble amb Ribes de Freser, ensumant l'aire de muntanya de les últimes hores de la nit i vigilant de no atropellar cap dels adolescents que baixaven a peu o que hi havia asseguts en plena carretera, xerrant. A quarts de nou del matí arribàvem a Barcelona. Al cap d'unes hores, quan em vaig llevar, el record fugaç de les muntanyes verdes i l'aire fresquet i perfumat semblava un somni.

La Traviesa

Un 600 pintat amb motius psicodèlics ens dóna la benvinguda a La Traviesa (Bluegrass Bar), un bar de Torredembarra peculiar com n'hi ha pocs. El bar pròpiament dit és una caseta de fusta envoltada d'un jardí força acollidor.

Tot aquí té un aire hippie, començant pel personal i amics del bar. L'amo, el J ("jota"), és un paio baixet amb cabells llargs que ronda la seixantena i que té una col·lecció de vinils impressionant.

La Traviesa funciona des de l'any 1978, suposem que aleshores sense apartaments turístics al voltant. Setmanalment s'hi organitzen concerts, que s'anuncien en cartells de retolació fantasiosa feta a mà, com els clàssics de Filmore East. A l'hivern les actuacions són a dins la "cabana"; a l'estiu, al jardí. Mirant els cartells, en aquest lloc han actuat grups amb talent, sobretot del món del blues, el rock i la psicodèlia.

L'últim cap de setmana d'agost vam actuar a La Traviesa amb el grup de rock & roll. Aixoplugats per un garrofer i una olivera (un estrany plaer, sentir com de tant en tant m'arribava l'aroma de les garrofes mentre tocàvem), amb catifes a l'escenari, teles estampades i el cap d'un capgrós penjat d'una branca, vam fer una descarregada de clàssics en un jardí ple de gent.

Sants

L'orquestra arriba a la festa major de Sants. El primer diumenge vam actuar al carrer Robrenyo, divendres vam tocar a la part de baix del carrer Alcolea (a la foto) i l'endemà, al carrer Guadiana.

L'escenari d'Alcolea es munta de costat, és a dir, no perpendicular al carrer, de manera que el gruix del públic se situa als flancs, i pel davant va passant la gent, per la qual cosa l'escenari resulta una mena d'aparador... O una gàbia del zoo.

El primer dia, a Robrenyo, ja vaig ficar-me de peus a la galleda en la presentació, quan vaig donar la benvinguda al públic a les festes de Gràcia! I és que estan tan enganxades les festes de Gràcia i les de Sants que em va sortir sense pensar. Encara li vaig treure humor a la cosa i la ficada de pota va resultar simpàtica; no te les vulguis veure amb l'orgull de barri...

Les actuacions a Sants s'acabaven in extremis des del punt de vista tècnic, després de repetides avaries als equips de so. Ha estat el estat un agost intens pels equips, després de vuit cons d'altaveu de greus espatllats i les últimes avaries en les etapes de potència dels altaveus.

Després de Sants comença a aparèixer la sensació que el pitjor o el millor ha passat, que l'estiu es comença a acabar. Encara queden actuacions, però.

Nits maratonianes: El Rossell

Aquest envelat és el que munten per la festa major al Rossell, prop de la Sènia, a Castelló. Sorprèn la gran quantitat de cadires; n'he comptat prop d'un miler durant les proves de so. El cambrer del bar de la piscina municipal ens explica que al poble són uns 1.300 habitants, però que s'esperen 1.500 assistents al ball, un ball que és de pagament. Amb un abonament de 50 o 60 € tens accés a tota una setmana de balls amb orquestres. L'entrada d'avui costa 12 €.

La vetllada comença amb l'elecció de les reines (que deuen ser una mena de pubilles) en una cerimònia soporífera, amb parlaments de les forces vives del poble i lectura de versos amb entonació anodina. Després, passada la 1 de la matinada, quatre hores de ball i 55 cançons al repertori, un excés en una orquestra que no està acostumada a tocar hores i hores en balls de tarda o cobles a més a més del ball de nit, com fan d'altres. Les conseqüències aparents d'això: tendinitis a la mà esquerra per al Pedro (guitarra) i capsulitis al dit índex per a l'altre Pedro (bateria). Pel que es veu, la durada de l'actuació és un requeriment dels organitzadors (allà baix es veu que s'estilen actuacions tan llargues). D'altra banda, vist el panorama actual, a l'orquestra li interessa obrir nous mercats com ara Castelló i el Maestrat, i volen quedar bé.

Acabat el concert, el sol ens concedeix una treva i no treu el cap durant el viatge de retorn a Barcelona. Passades les 10 del matí em fico al llit a Barcelona, extenuat. No trigaré a despertar-me, atacat un any més pel meu personal jet lag estiuenc.

Festa major de Gràcia: Verdi i Providència

Per un servidor, les actuacions més esperades de l'any en l'orquestra són les de les festes majors de Gràcia i Sants. Són concerts multitudinaris, efervescents, amb un repertori més jove i amb el públic ben a prop.

L'any passat l'orquestra no va actuar a Gràcia. Enguany vam tocar un dia al carrer de Verdi i un altre al carrer de la Providència. En aquest darrer, però, ens féiem dir d'una altra manera, perquè la formació era més reduïda (sense saxos) i perquè el catxet (el "preu" de l'orquestra) estava rebaixat de tal manera que podria generar retrets per part d'altres comissions de festes del barri.

Quin fart de suar! La decoració del carrer de Verdi és sempre tan atapeïda que no acaba de córrer l'aire. A Providència va passar tres quarts del mateix, amb l'agreujant que, com hi havia un cantant menys, ens vam haver de repartir tot el repertori entre dues persones. Però va estar bé cantar cançons que no acostumo a interpretar, i la gent en tots dos concerts va respondre molt bé.

L'única nota negativa la va posar un veí que, ja quan desmuntàvem, va llençar una galledada d'aigua amb lleixiu a l'escenari. Al Pedro (guitarra) li va caure de ple i unes dones van quedar ben esquitxades. Sembla que l'han denunciat, però segurament quedarà en no-res.

Alcohol (I)

Treballar en un entorn de festa et fa tenir ben present i a la vora el gran protagonista de qualsevol celebració en aquestes latituds: l'alcohol.

És un tema espinós, primer perquè tots tenim molts tòpics sobre la nit, la música i l'alcohol, i segon perquè es pot utilitzar per assenyalar algú amb el dit i censurar-lo, ridiculitzar-lo o caricaturitzar-lo... Però el fet és que sempre hi ha hagut músics amb problemes amb l'alcohol (o com a mínim, un consum excessiu), i no cal anar a buscar biografies famoses. Des d'aquell grup amateur en què vam tocar de jovenets, en què el guitarra acabava els concerts tot papós de kalimotxo, a l'orquestra de ball més elegant en què el pianista s'escapa durant l'actuació a prendre's un whisky aprofitant cada cançó que no ha de tocar...

A l'orquestra, l'alcohol tampoc no és un tema omnipresent i normalment el problema es limita a un consum de risc, com diuen els experts, però sí que alguna vegada el "consum de risc" que he observat era més aviat "consum de por". Ara, que cadascú faci el que vulgui; l'únic que es demana és no entrompar-se abans o durant el concert per tal de no entorpir la feina dels altres, no sigui cas que et posis a tocar fora de to, t'equivoquis de secció, t'adrecis de forma impròpia al públic o acabis ensopegant amb un cable que faci saltar el diferencial.

Perquè, excepte honroses excepcions (entre les quals no em compto), qui més qui menys ha acabat alguna nit torrat amb l'orquestra. Normalment acabes cansat i amb més set d'aigua que altra cosa, o bé has de conduir, o vols provar de ser casa d'hora, però hi ha dies en què, per alguna raó, decideixes fer una copa després del concert, i amb la tertúlia que s'organitza després del concert (el nostre particular aftershow) te'n prens una altra, i una altra... O aquells concerts en què, en acabat, algú de la comissió de festes ens porta unes ampolles de cava, o els de la barra, que ens conviden a uns mojitos, o hi ha barra lliure...

Ara recordo un concert en un teatret a Moja, al costat de Vilafranca del Penedès. Moja és seu de Cavas Hill, un celler de cava excepcional, i als camerinos hi havia caixes d'aquestes ampolles. Vam posar alguna d'aquestes ampolles a refredar en una nevera que hi havia allà. N'hi va haver un que es va passar amb el cava i a la segona part de l'actuació feia tentines a l'escenari. Semblava que en qualsevol moment havia de caure daltabaix. A la mitja part, amb els ulls mig clucs i fumant-se un cigarret de liar, em confessava: "El Toni [que li acabava de cridar l'atenció] diu que quan bec me'n vaig cap enrere". I jo li responia: "De temps o de posició?". Ell se'm queda mirant i al cap d'uns instants arrenca a riure lentament. "De posició, de posició...", em diu. Potser no s'acaba d'entendre; és que és un acudit de músics...

Guinardó

Actuació de fi de curs. Sota l'atenta mirada de la torre de l'antic mercat del Guinardó (l'únic que queda del mercat) vam actuar a finals de juny per a pares, fills i professors a la pista de l'escola.

Era divendres i havia treballat tot el dia, sense temps de parar un instant. Tocàvem d'hora, a les nou del vespre, i jo tenia ganes de seure un moment i prendre una d'aquelles cerveses ben fredes de final de jornada laboral. Quedaven vint minuts per començar i, òbviament, a la barra que havíen muntat a l'escola no tenien cervesa. Així doncs, vaig sortir a buscar un bar on dur a terme el ritual i vaig fer una cervesa de pressa i corrents.

Just abans de començar el concert, el Toni (veu i baix) em diu que no està gaire fi de veu i que si puc parlar i fer les presentacions. Cap problema, dic, tot i que penso que no sé què diré a tots aquells nens.

Com que feia hores que no menjava res, quan va començar l'actuació vaig notar que la cervesa m'havia pujat i em trobava una mica marejat, com aquells vermuts que fas amb l'estómac buit que et deixen estabornit de cop i volta. Vaig tenir un moment d'inquietud, com ara que m'oblidaria de les lletres o que m'embarbussaria quan parlés. I és que de vegades em faig uns embolics quan parlo amb el públic... I pitjor si són nens.

Però va resultar que les presentacions em sortien amb una certa gràcia. Quan em va baixar l'efecte, al cap de quatre o cinc cançons, ja ho tenia rodat, de manera que aquell contratemps em va ajudar a deixar-me anar, i vaig anar fent però ja més serè. En un moment del concert, fent el canvi de cantant, el Company (veu i saxo), em va fer notar, amb una veu com imitant el Pasqual Maragall: "Caram, sí que t'enrotlles bé amb els nens!"

Suposo que així és com deuen començar a beure a les orquestres...